El que ningu pot retreure a l'Ernest Maragall es la seva sinceritat. Quan diu que " no hi ha projecte de pais" esta posant en evidencia les dues animes del Partit dels Socialistes de Catalunya. La qüestió es de difinició de pais. Es aqui on es manifesta amb tota acritud la famosa i ja coneguda divisió entre les dues ànimes del partit. Partit que, no ho oblidem, és una de les fronteres del catalanisme politic estrustural, la més feble per ser més exactes. Vull dir amb aixó que una part del PSC- la que no es coneix com a catalanista- és sincerament autonomista , malgrat que l'exercici d'aquesta posició comporti alguna tibantor amb el govern de l'Estat. Aquest es el PSC dels dos ministres a Madrid i els 25 diputats, que tots ells voten en bloc les propostes de llei a les Corts Espanyoles, en més d'una ocasió diferent del que han votat al Parlament de Catalunya els seus companys. Aquesta és l'anima espanyola del PSC, una ànima que, instal.lada a Catalunya, ha assumit una part molt important de les reivindicacions catalanes. Peró aixó i prou. Aquesta es l'ànima que Jose Montilla es mira espantat de veure com allo que ell en va dir " desafecció " es de forma molt planera afany de llibertat. Es aqui on els consellers Maragall i Castells que gosen voler una mica més, sense saber realment on para l'horitzó, perqué en el fons no s'atreveixen a reconèixer que Espanya sempre posarà un sostre baix a les aspiracions i els projectes de Catalunya.
Aquesta es una afirmació que ni l'ànima catalanista del PSC, amb els Maragall, Castells, Tura, Obiols, etc.. no poden reconeixer sense que se'ls desmunti l'argumentació fal.laçment federal.
El dia que el Partit dels Socialistes de Catalunya tinguin grup propi a Madrid i façin pinya amb els diferents partits catalans en temas de pais, Catalunya tindra l'oportunitat de fer valer la seu veu en els diferents ambits de la politica catalana, fins que aixó no sigui aixi, tenint en compte el potencial social del PSC, no deixarem de ser una regió d'una Espanya que no ens vol i que no ens ha volgut mai. Ja sabem que ells no son independentistes, el que no sabiem es que el pais en el que governen moltes institucions se'l estimesin tant poc.
Salut i República
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Hola Toni. En el teu comentari que expliques el que tothom que segueixi una mica la politica socialista, hauria d'admetre però que, sobretot els militants i simpatitzants socialistes, no volen, no poden o tenen pànic en fer-ho, jo encara hi afegiria un "petit" detall prou important. Mira, ficaria la ma al foc, que els cadells de la anomenada branca socialista/catalanista, descendents de la sociovergència postfranquista, que tanta influència tinguè durant la transcisió en la societat catalanista (?)d'esquerres i que, en total acord, és volien repartir el "pastís" català amb els catalanistes (?) de dretes, o sigui CiU, doncs aquests cadells ho deuen estar passant bastant malament.
Des l'abandonament (per a dir-ho suau)del expresident P. Maragall, la dèbil catalanitat del PSC, no ens enganyem, brilla per la seua absencia.
En l'actualitat, qui no admeti que el PSC és, més que mai, el PSOE a Catalunya, és que porta olleres fosques.
I una altra cosa Toni, oblideten de la suposada separació, en la vessant nacional, del PSC amb el PSOE, perquè serà tot el contrari, serà el PSOE qui s'implatara cada vegada més a casa nostra.
I és que un dels majors handicaps per a poder-ho dur a la pràctica estriba en que des la seva fundació, sobretot, i fins el dia d'avui, pel PSC ha estat una qüestió de diners.
Els socialistes catalans (?) no tindrien un duro i no serien res sinò fos pel PSOE, tu ho saps tant be com jo que la condició de la creació del PSC depenia d'aquest altre "detall" econòmic i que encara és vigent.
I van...........
Salutacions.
Jaume
Publica un comentari a l'entrada